Arxiu de la categoria: Pensaments i il·lusions

…que em passen pel cap.

Gestohlene Kindheit

Fa una setmana vaig tenir l’oportunitat de visitar el camp de concentració de Sachsenhausen, proper a Berlin. Fins ara, n’havia sentit a parlar des de la distància al col·legi i l’institut, n’havia vist pel·lícules on en sortien o fullejat algun llibre però mai havia tingut l’oportunitat de trepitjar-ne cap. 

Visitar un camp de concentració (diferent al d’un d’extermini) et deixa amb una sensació estranya, et remou per dins i alhora et provoca un sentiment de ràbia al pensar que tot allò, tota aquella crueltat que s’hi cometia ho hem permès (i ho continuem permetent) la raça humana. És per això que m’enfadava, tot se’m regirava i no podia entendre el perquè hi havia visitants que es volien fer fotos amb els tancats plens de filferros punxencs als costat del mur del camp. Respecte, per favor.

Fent la visita em va venir a la ment un bon record de l’abril del 2013, “Gestohlene Kindheit”, una obra de teatre inspirada amb “El noi del pijama de ratlles” de John Boyne que vaig preparar amb nens i nenes de 10 i 11 anys a l’Aula de Teatre de Lleida. La sinopsi n’era aquesta:

Una filferrada separa els nens i nenes jueus d’un camp de concentració amb unes nenes alemanyes de ciutat. Gràcies al fum negre de les xemeneies d’ Auschwitz les nenes descobreixen la filferrada despertant la seva curiositat per saber quina vida s’hi amaga a l’altra banda.

Crec que és important parlar i treballar aquests temes de la nostra història amb els més petits. En el meu cas va ser un procés magnífic amb els nens i les nenes, coneixent entre tots el perquè d’aquells camps tot endinsant-nos en la vida d’aquells infants que malauradament van tenir una infància robada sent forçats en anar a aquests camps espantosos. Us deixo amb un recull d’imatges del que va ser aquell espectacle, un dels que en tinc més bon i emotiu record.

fotos: angopalleida

 

Anuncis

Nit de súper lluna

Sembla ser que aquesta nit tindrem la lluna plena més propera a la Terra des de 1948. Aquest fenomen es coneix com a “súper lluna” ja que “només” ens separaran d’ella 365.500 Km. Aquest fet em fa pensar en una cita del conte La nena que volia ser la Lluna que vam escriure amb 96 nens i nenes.

Tots els nens i les nens ( ) vénen a la Lluna i nosaltres els transformem

Els que l’heu llegit sabeu a què en refereixo i els que no, us convido a descubrir perquè els nens i nenes hospitalizats aquesta nit els tindran més a prop que mai.


Us deixo amb la cançó Parlo a la Lluna que vaig publicar la Lluna plena de setembre.

Bona nit.

L’últim vol

Aquesta és la història d’un ocell. El seu naixement va ser com el de qualsevol au. Va sortir d’un ouet i els seus primers anys de vida anava molt ben acompanyat de la seva mare que li preparava el niu perquè s’hi sentís d’allò més còmode. Al niu hi estava molt a gust, fins i tot a vegades s’atrevia a posar-hi alguna branqueta per donar un toc d’originalitat. Aquest ocell estava molt ben acompanyat de dos ocellets més amb els qui compartia aquell niu. S’havien instal·lat en una caseta enorme dalt d’un arbre d’un parc amb molt d’encant.

Va arribar un temps, però, que un dels ocells va anar a volar per altres indrets fins que es van quedar els altres dos acompanyats, encara,  de la seva mare. Tots dos  van anar creixent fins que va arribar un dia que la mare va marxar i un d’ells va haver de fer-se càrrec de preparar aquell niu. Ara ell s’encarregava de buscar noves branques i fins i tot descobrir nous paisatges per ensenyar a un banc d’ocellets que sovint els veia i els seguia.

Al principi, quan aquest ocell anava construint el niu es trobava molt còmode. Era jove i amb força i dia a dia tenia ganes i l’esperit molt plens per buscar noves branques o fins i tot algunes fulles o herbes que encara ho feien tot més bonic i decorat. Ja es sap, però, que fer nius no és sempre tan senzill ja que algunes branques que hi volia posar queien per si soles o bé per les corrents de vent que venien. Fins i tot de vegades d’altres ocells més grans  els prenien les branques o bé posaven algunes branques que no acabaven de funcionar en aquell niu i que queien, doncs, pel seu propi pes. Els anys anaven passant i l’ocell sempre anava volant buscant noves branques, fulles o herbes acompanyat d’altres ocells que també n’hi proporcionaven per  construir aquell niu on s’escalfaven junts i on vivien tan a gust.

Però va arribar un any amb diferents temporals; venien vents del nord, venien vents del sud, que feien més feixuga la tasca de continuar vivint en aquell niu. Dia rere dia, però, els ocells ho anaven intentant perquè s’hi trobaven a gust i volien estar sota el caliu d’allò que anaven construint tots junts i que veien que tan agradava als ocellets que els seguien. Moltes eren les piulades que dia a dia els acompanyaven i omplien de noves energies. No obstant, però, després de tants temporals i d’altres ocells que volien posar unes branquetes diferents que no li acabaven d’agradar, aquell ocell que sempre havia tingut tantes ganes de volar i de buscar sempre noves branques per anar renovant el niu de sobre la caseta es va cansar ja que veia que la il·lusió, l’esperit i la motivació que el seguien s’acabaven. Les seves ales ja no volaven amb la mateixa energia (el darrer any havien perdut força) però ho continuaven fent fins que després de tot va acabar decidint deixar aquell niu i anar a volar a d’altres contrades fora d’aquella caseta.

I així va ser com va encetar l’últim vol que el va portaria a construir nous nius en d’altres indrets del món, qui sap si fora d’aquest continent  travessant oceans.

 

Origen: Cap. 148- Temp. 14/15

El Rei Melcior

Ja fa dies que va rebre la proposta per participar-hi i, com no, va acceptar de seguida. De petit quan els veia passar sempre els dedicava un somriure d’orella a orella cridant-los pel seu nom el més fort que podia, en especial al rei Melcior. Qui li hauria dit que, de més gran, s’acabaria convertint en el seu rei preferit.

Queden poques hores per la Gran Cavalcada de SSMM els Reis Mags i ell es comença a preparar. El maquillatge, el vestuari i sobretot la il·lusió. La il·lusió de participar en aquella Cavalcada que de petit veia i que ara l’ha convertit en l’autèntic protagonista. Molts nens i nenes (i també adults) esperen ansiosos la seva arribada per dedicar-li els mateixos somriures que ell els dedicava de petit.

La Cavalcada és impecable: carrosses, llums, confetti, caramels i crits, molts crits. Des de dalt, reconeix alguna cara coneguda i algun que altre amor passat. Fins i tot li crida l’atenció un jove reporter que es mou d’entre el públic entrevistant als infants i a algun que altre participant de la gran desfilada.  “Quina màgia es respira des d’aquí, es veu tot”, pensa. En acabar, li entreguen les claus que obren les portes de la ciutat per poder començar a repartir els regals per tota la mainada. Uns regals que, els que no han estat previsors, encara s’afanyen a la seva falda per demanar-li hores abans.

Un cop a casa, tot sol, es treu el vestit tot recordant aquelles llums i tota aquella gent que el veia passar amb tanta il·lusió. Gira el cap i mira el pessebre on es veu reflectit en el seu rei Melcior que segueix la llum de l’estel. Una llum que a ell l’acompanya i el guia fins a un nou demà. Bona nit de Reis.

 

Retorn a Riupedrós

Hi ha caps de setmana que no passa res i n’hi ha que passen moltes coses. El que us descriuré tot seguit és d’aquells que pertanyen al segon grup. Tot va començar en una sortida a la muntanya per anar a buscar bolets. Uns amics m’hi van convidar amb uns companys de feina seus i jo m’hi vaig afegir ja que la muntanya sempre em crida i si tinc oportunitats com aquestes val la pena d’aprofitar-les. Havia de ser un cap de setmana per Vilaller però el que no em pensava gens ni mica era que acabaria portant-me a bells records d’infància.vilaller1Estàvem allotjats en una casa de colònies molt a prop de Riupedrós. Des que hi vam arribar coneixia que em trobava prop d’aquella casa de colònies on hi havia passat tants estius i convivències amb els companys del col·legi. Tenia una certa curiositat per tornar-hi i descobrir què se n’havia fet de la casa, com deuria estar, què hi havia, com era l’entorn, estaria igual de com el recordava? I aquell pont que es movia tant quan el passàvem, seguiria de la mateixa manera?

Quan estàvem arribant i des del cotxe divisavavilaller2 la casa d’entre els arbres molts records em començaven a venir. Quines ganes tenia de baixar del cotxe i començar a caminar pels voltants d’aquella casa.I així vaig fer-ho. El primer que vam trobar va ser el pont.
I sí, estava com abans, com el vam deixar. Amb el mateix moviment de costat a costat que de petits ens temptava a que encara fos més ràpid, el mateix grinyolar, i el mateix soroll de les fustes al passar-hi per sobre.

Un cop passat el pont ens trobàvem amb l’ermita. Igual també de com la recordava però, això sí, més petita. Ja ho diuen que amb els anys la percepció del tamany de les coses canvia. Quan hi vam entrar vaig recordar-me del fresc que hi havia pintat. Minuts abans no l’hauria pogut desciure però un cop dins no en tenia cap dubte.

Vam passar pel davant de la magna casa de color blanc amb les dues “puntes” i vaig intentar entrar per la porta principal però estava tancada; un gran bolet immens li feia companyia al costat. I fent una mica d’espia vaig intentar veure com estava el menjador que em semblava que estava per la planta baixa…missió fallida. Es veia ben poca cosa.

Em va fer il·lusió tornar a passejar i córrer pel parc del davant de la casa retrobant-me també amb l’arbre centenari on ens reuníem a les nits. I com era centenari ho continua sent, ara amb uns vint i tants anys de més però igual de bonic. Quantes històries, activitats i gim-canes explicades al seu voltant.

I no podia acabar la visita sense anar a veure l’altre costat de la casa ara habitada per ortodoxos polacs. Es tracta de la part del camp de futbol, el camp de gespa i la piscina ara en desús. Trobar-ho no va ser senzill però ho vaig aconseguir.vilaller 3

Minuts abans de tornar al cotxe i després de reviure els intesos dies de colònies i convivències no podia deixar de passar pel costat del Riupedrós, tocar la seva aigua gelada que sempre hi corre i venir-me a la ment aquelles estones de rentar la roba al riu. Sí, rentar la roba al riu com s’havia fet sempre.

Bonics records d’infància que em conviden a deixar-ne constància en aquest escrit i tornar a convertir-me en l’infant que era quan hi anava.

L’últim vol

Aquesta és la història d’un ocell. El seu naixement va ser com el de qualsevol au. Va sortir d’un ouet i els seus primers anys de vida anava molt ben acompanyat de la seva mare que li preparava el niu perquè s’hi sentís d’allò més còmode. Al niu hi estava molt a gust, fins i tot a vegades s’atrevia a posar-hi alguna branqueta per donar un toc d’originalitat. Aquest ocell estava molt ben acompanyat de dos ocelles més amb els qui compartia aquell niu. S’havien instal·lat en una caseta enorme dalt d’un arbre d’un parc amb molt d’encant.

Va arribar un temps, però, que un dels ocells va anar a volar per altres indrets i es van quedar els altres dos acompanyats de la seva mare. Tots dos  van anar creixent fins que va arribar un dia que la mare va marxar i un d’ells va haver de fer-se càrrec de preparar aquell niu. Ara ell s’encarregava de buscar noves branques i fins i tot descobrir nous paisatges per ensenyar a una bandada d’ocellets que sovint els veia i els seguia.

Al principi, quan aquest ocell anava construint el niu es trobava molt còmode. Era jove i amb força i dia a dia tenia ganes i l’esperit molt plens per buscar noves branques, fulles o herbes per encara fer més bonic i decorat aquell niu. Ja es sap, però, que fer nius no és sempre tan senzill i això també li passava a ell ja que algunes branques que hi volia posar queien per si soles o bé per les corrents de vent que venien. Fins i tot de vegades d’altres ocells més grans  els prenien les branques o bé posaven algunes branques que no acabaven de funcionar en aquell niu i que queien, doncs, pel seu propi pes. Els anys anaven passant i l’ocell sempre anava volant buscant noves branques, fulles o herbes acompanyat d’altres ocells que també n’hi proporcionaven per  construir aquell niu on s’escalfaven junts i on vivien tan a gust.

Però va arribar un any amb diferents temporals; venien vents del nord, venien vents del sud, que feien més feixuga la tasca de continuar vivint en aquell niu. Dia rere dia, però, els ocells ho anaven intentant perquè s’hi trobaven a gust i volien estar sota el caliu d’allò que anaven construint tots junts i que veien que tan agradava als ocellets que els seguien. Moltes eren les piulades que dia a dia els acompanyaven i omplien de noves energies. No obstant, però, després de tants temporals i d’altres ocells que volien posar unes branquetes diferents que no li acabaven d’agradar, aquell ocell que sempre havia tingut tantes ganes de volar i de buscar sempre noves branques per anar renovant el niu de sobre la caseta es va cansar ja que veia que la il·lusió, l’esperit i la motivació que tenia s’acabaven. Les seves ales ja no volaven amb la mateixa energia (el darrer any havien perdut força) però ho continuaven fent fins que finalment, cansades van deixar de fer-ho. L’ocell va acabar decidint deixar aquell niu acompanyat del seu ocell amic i anar a volar a d’altres contrades fora d’aquella caseta per agafar nous aires.

I així va ser com van encetar l’últim vol que els va portaria a construir nous nius en d’altres indrets del món, qui sap si fora d’aquest continent  travessant oceans.

96, i algunes més, GRÀCIES

Dilluns passat vam presentar a la Biblioteca Pública de Lleida “La nena que volia ser la lluna”, un conte improvisat per 96 nens i nenes de les escoles Pràctiques I, Pràctiques II, l’Institut Gili i Gaya i l’Aula Municipal de Teatre de Lleida. El dia de la presentació era gairebé el final d’un llarg recorregut que vam iniciar entre tots i totes: primer compartint un secret entre nosaltres creant-lo i després, compartint-lo ja que el que aquests alumnes havien creat era molt gran.

Un cop present a les llibreries i feta la presentació vull donar les gràcies a tots els nens i nenes que (sense ells i elles saber-ho mentre l’estaven escrivint i dibuixant) van crear aquesta entranyable història al voltant d’una nena, la Laura, que somiava en ser la lluna. Un somni que a la vegada ens emmiralla als adults a reflexionar i adonar-nos de com els infants ens veuen i veuen el món;

les gràcies també a les famílies d’aquests nens i nenes autors i també als actors i actrius de l’adaptació teatral que n’hem preparat. Sense el vostre suport i il·lusió no hauria estat el mateix;

les gràcies a les coordinadores d’activitats i directors/es dels centres educatius participants i a l’Aula de Teatre per confiar en el projecte i donar-li embranzida;

les gràcies a la Toñy de l’Aula Hospitalària de l’Arnau per haver-me explicat (sense ella saber-ho ni jo tampoc) la premissa per titular aquest conte;

les gràcies a la Maite d’AFANOC per endinsar-se tant d’a prop en aquest projecte  i confiar-hi plenament;

les gràcies al David de La Gata Roja per posar música a aquesta història i al Jaume i l’Alba  per donar-li el toc de color estètic final en la presentació;

les gràcies al Ferran per les seves paraules i estima compartida pel món de l’educació a través del teatre;

les gràcies a la Berta de Comunicantbp per entusiasmar-se tant i difondre aquest projecte;

les gràcies a la família i als amics/gues per fer-me costat;

les gràcies a tots i totes els que ens vau acompanyar en el dia de la presentació;

les gràcies a tots i totes les que no ens vau poder acompanyar però volíeu ser-hi;

les gràcies als mitjans que n’heu parlat i en parlareu per donar-ho a conèixer;

les gràcies als que també fareu costat a la Laura comprant el llibre i llegint-lo per arribar en aquest món imaginari de somnis i desitjos creat per infants;

les gràcies als que ja heu llegit la història i m’heu enviat un missatge o ho fareu;

i com no, les gràcies a Pagès Editors per confiar en el projecte.

A tots vosaltres, 96, i algunes més, GRÀCIES.

IMG_9302asunfotògraf