Arxiu de la categoria: Pensaments i il·lusions

…que em passen pel cap.

Joey “8 years”

First group 116 (800x600)Fa uns dies vaig publicar la següent entrada:

Avui 24 de juny, com en els darrers 8 anys, en Joey estaria començant un summer camp.

Aquest any, però, ha decidit retirar-se i ho trobarà a faltar.

I és que vuit anys són moltes estades lingüístiques d’anglès i teatre que han donat per a molt i per a tenir-ne molts bons records. Any rere any he anat assumint més o menys estades; començava amb tres estades de quinze dies  i en anglès per estiu , passant a fer-ne una en anglès i dues de teatre, més tard una d’anglès i una de teatre i, finalment, una d’anglès per estiu.

Fent una ullada a tot aquest temps me n’adono que he voltat per mitja geografia catalana coneixent els albergs, llocs per fer-hi excursions, CAPS, indrets de muntanya i platja de mitja Catalunya. Cabrera de Mar, Canyamars, Coma-Ruga i Altafulla com els llocs costaners; La Molina i La Seu d’Urgell els llocs de muntanya i Girona i Barcelona com a nuclis de població. De tots aquests llocs i de totes aquestes estades me n’he emportat bones amistats, he conegut grans directors i m’han ajudat a conèixer el país on vivim.

L’equip també ha estat caudal i molt important en tots aquests anys. N’he vist de tots els colors, de més clars i de més forts, però el que sí sé és que he treballat amb grans persones que m’han ensenyat molt i que han contribuït a fer dels summer camps una experiència molt gratificant. A mi potser em recordaran per ser teatrer, enèrgic, motivador, adormir-me a les nits, tutories individualitzades amb l’equip i un tarannà de “fer les coses bé i sense pressió” o això és el que buscava.

Recordo grans moments i moments on he patit, però de tot això se n’aprèn i molt. Me n’enduc: el record d’excursions llargues de tot un dia havent de matinar després de dormir poquíssim, talents night, horrors night, meetings points memorables (“per mi el meeting point és un dels meus moments preferits del dia”, acostumava a dir), els centres d’interès (cinema, la volta al món, les festivitats, l’acadèmia, els musicals…), estones de ball a les showers, meetings que prometia que serien curts i s’allargaven unes hores, reunions i xerrades amb directors/es d’alberg i personal maquíssim, converses telefòniques i visites “how is it going?” CIC, la broma que venia la TV3, dies al revès, llevar-nos mitja hora més tard els diumenges, converses amb nens/es, els applause and a half with style, els grans pic-nics, les soap operas de Cabrera, Coma-Ruga i La Molina, el Pop Idol d’Altafulla, les estades de teatre a Girona amb la gent del Galliner, les sortides culturals amb la canalla per Girona, la gran passa de panxa de Girona, les dietes de  l’Agència, i sobretot l’agilitat mental que he incorporat en alguns casos en ser bilingüe anglès-català.

Un cop vist tot això m’adono que a vegades el que més importa no és l’activitat de lleure en sí sinó la força educativa que se’n desprèn i la gran tasca que monitors i monitores fem en la seva educació.

Aquest és el primer estiu que no hi treballo i mai pots dir què faràs el dia de demà ni descartar coses a fer però el que sí sé és que l’experiència summer camp ha estat caudal per crèixer.

Anuncis

El dia després

Sempre m’ha agradat  “el dia després” d’actuar en una obra de teatre.

El dia on recordes que tots aquells nervis  just abans de sortir a escena et van servir d’alguna cosa;

el dia on recordes que tot el treball d’assaig i preparació que havies estat fent durant mesos havia valgut la pena mostrar-lo damunt d’un escenari,

el dia on recordes els aplaudiments d’un públic agraït i  les crítiques que escoltaves amb les orelles ben parades;

el dia on recordes que l’espectacle ja s’ha acabat però el que et queda és un bon record per sempre més.

Pati d’escola

L’àvia té en braços la seva néta que resta embaladida mirant el pati de l’escola des del carrer. La nena de dos anys observa com és aquell nou espai  i s’imagina tot el que hi farà l’any vinent.

Sorral, gronxadors, cubells, rasclets i pales es permeten un descans

fins la propera arribada dels infants. L’àvia gira els ulls i veu com la seva néta amb uns ulls com a taronges comença a entrar en un imaginari del qual no en sortirà fins que l’àvia li comenti de marxar. Prefereix esperar.

Mentrestant, des de l’altra porta de l’escola, uns nens de sisè de primaria abandonen el pati de l’escola on durant nou anys hi han passat grans estones amb els seus companys/es. Recorden els partits, els intercanvis de cromos, les malifetes, els jocs, les picabaralles que algun problema els van portar…Aquell pati d’escola que els ha ajudat a créixer i a fer-se grans ja està preparat per rebre nous infants.

Al cap d’una estona, la nena demana a l’àvia de marxar i totes dues van camí a casa mentre els nens de sisè abandonen el pati per última vegada.

Temps de guarir

Assegut en un humit tronc que amb el seu aspecte demostra els seus llargs anys de vida començo a gaudir de petits però molt significants detalls que em remouen interiorment.

Els ocells que piulen al meu voltant tot fent-se entendre entre ells i regalant-me una bonica cançó; el flirteig d’una mosca que entrevola davant meu sense voluntat de molestar; la música que desprèn el so del vent que atravessa l’entorn on em trobo i l’olor a terra humida després d’una curta però desitjada pluja.

M’aturo, un tronc; escolto, un ocell; sento, el so del vent;
oloro, la humida terra, noto el pas del temps…

Parar

D’ara fa un temps que els dies són llargs, espesos i feixucs. Aquests estan plens de reunions, activitats, feina, cafès, actes, classes…que t’ocupen (sense gairebé ni adonar-te’n) tot el dia sense permetre’t un dels grans plaers , el de la pausa. És durant aquests dies que el telèfon sona, el rellotge avança a un ritme vertiginós, l’agenda està atapeïda i sinó l’apretes en poc temps amb noves feines i les parets de casa et donen el bon dia i el segueixen, sovint, el bona nit quan arribes per sopar.

Potser, ara, quan per fí tinc una estona de parada on començo a pensar i reflexionar amb el que he anat fent durant aquests dies que me n’adono que no m’aturo ni un sol segon.

Pensem-ho un altre cop i fem-ne la valoració, aturem-nos i adonem-nos d’aquest petit i gran regal a la vegada, el de la pausa.

És, llavors, ara en aquest moment i en el sofà de casa que tants pocs instants al dia m’acompanya on m’adono que el parar  “quan menys t’ho esperes” és d’allò més reconfortant. Així doncs, aturem-nos en el temps, descansem i regalem-nos uns minuts al no fer res, les vegades que sigui necessàries, i deixem que aquest temps continui en el seu decurs quan ho creguem oportú i estiguem animats a continuar endavant.

Para’t.

Restes de galeta i maquillatge

Aquesta setmana hem estat fent les presentacions d’obres de teatre finals dels nens i nenes de l’Aula de Teatre de Lleida.

Fa poc menys d’un any vaig escriure aquestes línies que m’agradaria compartir amb vosaltres.

Restes de galeta i maquillatge

Un nen amb trossets de galeta encara per les galtes espera impacient que el maquillin. En un tres i no res li han posat el vestuari, que de principi semblava que li anava gran però amb dos doblecs i quatre imperdibles ja li va com anell al dit.

Avui és el gran dia per aquest nen que ha anat venint a l’Aula setmana rere setmana per assajar una obra que primer no entenia gaire i poc a poc anava descobrint. Avui sortirà a escena i es convertirà en aquell personatge somniat.

Els nervis comencen a estar presents ja que el moment de l’actuació s’apropa i tot ha d’estar llest pel gran moment. “Me’n  recordaré de tot?”, pensa el nen mentre acaba de repassar els fulls del text de l’obra. “Sortirà tot bé?”, pensa el professor. Segur que sí, el treball ha estat intens i productiu després d’haver-hi dies de tot, dies bons i dies que potser pel temps o d’altres  factors, la classe estava més moguda que mai.

Ja està tot llest. Tothom està maquillat, vestit i pentinat, amb el text après, repassat i les escenes clares uns més que altres.
El professor confia en els seus alumnes i els alumnes en el seu professor. “Passeu-vos-ho molt bé i gaudiu del moment, si així ho feu sortirà molt bé”, els hi comenta el professor minuts abans de dirigir-se el grup a l’escenari.

Ja hem arribat a l’escenari i ens trobem a cametes, aquelles cortines negres que a classe eren imaginàries on està la pissarra i la paret de ratlles i ara s’han convertit en reals. Hi hem arribat en fila, un per un, passant pel vestuari de baix de l’Aula, un lloc màgic on s’hi barregen mòduls, vestuaris amb història i estris diversos que queden per allà després que altres alumnes hagin utilitzat.

Des de cametes el nen observa l’espai i comenta nerviós si falta gaire per sortir. “Quan s’apaguin les llums”, respon el professor mentre s’assegura que mòduls, escenografia i resta d’attrezzo quedin preparats tal i com ho havia pensat el professor del nen que ara li toca actuar.

Només falta una cosa, unes paraules màgiques  i enèrgiques com les que dirà el nen després quan actuï. És aquell ritual de grup per abans de començar, així que ens reunim tots i diem un “molta merda!”. I quan tot just s’acaba de pronunciar l’última a s’apaguen les llums de sala i s’obre el teló, comença l’espectacle!

El nen està preparat a l’esquerra de l’escenari inquiet per sortir. Els professors, per la seua banda, l’ajuden i guien per si
no es recorda d’alguna cosa seguint les indicacions que escolten per l’Intercom. “Que entrin!, espenteja’ls!, que parlin més fort!, més endavant!, ho estan fent molt bé!”, són algunes de les paraules més pronunciades des de cametes.

La funció ha acabat i el públic abundant entre pares, família, amics i altres companys de l’Aula els han aplaudit tan que fan que
aquell nen, que abans tenia restes de galeta per les galtes i ara tan sols li queda alguna resta de maquillatge, torni a casa amb el millors dels somriures i un enorme desig per tornar a fer teatre l’any vinent.

Gràcies per tot,

Jordi

curs 2009.2010

El somni

Fa poc més d’un any va inaugurar-se a Lleida el que seria el tercer teatre més important de Catalunya, El Teatre de la Llotja. A pocs dies d’haver-lo inaugurat vaig aprofitar una de les sessions de portes obertes per veure’l; la caixa escènica i l’escenari  eren les parts que més m’interessaven pel somni que s’acabava de despertar dins meu: actuar-hi.

Avui, 30 de gener de 2011 he vist realitzat aquell somni que fa poc més d’un any veia complicat que es fes realitat. Avui hem celebrat amb la colla del programa, el grup de música, l’orquestra i uns bons músics el dia de  la pau i la no violència. Hem ofert un espectacle que ha unit la música i el teatre d’una forma molt tendra que emocionava tan al qui estava al públic com als qui estàvem a cametes esperant per sortir a actuar.

Durant aquella hora i poc més, pel meu cos han anat passant mil sensacions que m’omplien d’una enorme il·lusió i nervis alhora  no només pel  fet de sortir en aquell escenari ja fos interpretant l’àvia de
la caputxeta, el porquet de la casa dels maons o actuant en els
diferents esquetxos mimats amb un gran missatge al darrera sinó pel simple fet de trobar-m’hi.

Però amb el que sobretot em quedo és amb el moment en què em trobava sol a l’escenari, vestit de negre i amb un  únic zenital  instants abans de llençar-me al buit tirant-me des d’una estructura amb certa alçada. Ha estat en aquest  instant on aquell somni (d’ara fa poc més d’un any) m’adonava que s’havia fet realitat. Estava dalt de l’escenari de La Llotja.