Arxiu d'etiquetes: Professor/Director

Teatre social amb els mediadors/es del Torrevicens

Treballar amb teatre social amb un nou grup sempre esdevé un nou repte. Mai saps cap a on anirà ni amb qui ho treballaràs i aquestes dues incògnites  sempre esdevenen el principi d’un camí amb un neguit força encoratjador.

El primer dia ens vam conèixer amb els/les alumnes de mediació de 4t d’ESO de l’institut Torrevicens de Lleida interessats en conèixer nous camins per tal de trobar ponts de diàleg entre aquells/es alumnes que han estat partícips d’algun conflicte a l’aula, l’institut o fora. Gràcies a la confiança que m’havia donat la seva coordinadora pedagògica tenia ganes de donar-los una nova eina que partia del teatre de l’oprimit/da.

IMG_7725

Grup de mediadors/es

La meva sorpresa va ser la gran quantitat de nois i noies que tenia per treballar. Normalment ho he fet amb un grup més reduït però la situació que se’m planejava i la bona voluntat que el grup semblava indicar ho plantejava com un bon repte a assolir gratament. Així és que després d’uns quants exercicis per trencar el gel i començar a entrar en situació per prendre consciència de quins són els agents que actuen en una situació de TO (teatre oprimit) ens vam dividir en dos grups per treballar situacions que mostressin un conflicte latent o que hagués passat o pogués tornar a passar a l’institut.

En pocs minuts cada grup el va tenir decidit: una situació de parella on el noi enganya la noia amb una altra i una situació de parella heterosexual on el noi utilitza la noia com auto-engany ja que ell descobreix que és homosexual i ho confia a la seva millor amiga.

Totes dues situacions els hi havien passat directament o indirectament i com que veia que tenien ganes de treballar-les ens hi vam posar de seguida. El primer que vam fer va ser explicar la situació amb cinc imatges: en la primera vam presentar cadascun dels personatges que intervenien, en la segona els desitjos que tenien opressor/a i oprimit/da, en la tercera on hi hauria el desencadenant del conflicte, en la quarta el conflicte en sí mateix i en la cinquena que concloia la situació de manera no resolutiva.

Els dos propers dies els vam tenir per pensar en els diàlegs i aprofundir en la situació pensant més en la raó de les seves accions. Això sí, no caient en teatralitzacions exagerades i sempre portant-ho cap al nostre terreny per tal que el públic es sentís propera la situació, és a dir, utilitzant el nostre llenguatge.

És un fet que van fer molt bona feina i que vaig treballar molt a gust amb aquest alumnat. Van saber com enfocar cadascuna de les situacions, les van anar treballant i defensant sense complexes i davant de tot van mostrar una seguretat i unes ganes de transmetre als seus companys/es de l’institut una nova manera d’entendre’s i d’obrir camins. I tot (crec) gràcies al fet que allò que mostraven els movia per dintre.

IMG_7728

Situació 1

I així ho van fer. Vam tenir l’ocasió de mostrar les dues situacions que havíem preparat a l’alumnat de segon d’ESO i tots i totes ens vam adonar que l’experiència mostrant-ho en cada classe per separat esdevenia única. En les sessions buscàvem un fòrum, una trobada entre actors/ius (alumnes mediadors) i espectactors/ius (alumnes de les classes) on cada grup trobava nous camins a seguir segons la conducta dels personatges que estaven a escena. Buscàvem un diàleg sobre l’acció. No n’hi havia prou en parlar des de la cadira sinó que aquell/a que tenia ganes d’intervenir ho feia posant-se en la pell dels personatges tornant a agafar la “peça” a partir d’aquella situació on li hauria agradat veure un altre tipus de conducta. I sí, no semblava fàcil que aconseguíssim que sortís públic a participar però degut a l’empatia i la seguretat en la feina que demostraven el grup de mediadors/es van transmetre una seguretat i creença amb el que feien que va ser senzill que molts/es dels seus companys/es d’institut es posessin en la pell dels protagonistes.

Amb una sessió d’uns 50 minuts no sabem què haurem aconseguit. Tan debò, però, si tan sols per una estona hem pogut empatitzar amb la situació i adonar-nos del què fem i el què podríem fer en determinades situacions. De voluntaris a participar en l’acció de la història en van haver pocs pel temps que vam tenir però n’estic convençut que molts d’ells/es per no dir tot el grup van pensar en algun moment en com poder canviar aquelles situacions que no ens agraden només en un petit gest, una acció o iniciant una conversa. Tan debò aquells pensaments es convertissin en accions reals.

Mediadors/es del Torrevicens, moltes gràcies per obrir-vos i donar tant de vosaltres  Pilar, moltes gràcies per confiar en el meu treball en teatre social basat en TO    professors i alumnes, gràcies en fer-vos partíceps

Fins aviat i seguim treballant per canviar allò que no ens agrada.

IMG_7730

Anuncis

Gestohlene Kindheit

Fa una setmana vaig tenir l’oportunitat de visitar el camp de concentració de Sachsenhausen, proper a Berlin. Fins ara, n’havia sentit a parlar des de la distància al col·legi i l’institut, n’havia vist pel·lícules on en sortien o fullejat algun llibre però mai havia tingut l’oportunitat de trepitjar-ne cap. 

Visitar un camp de concentració (diferent al d’un d’extermini) et deixa amb una sensació estranya, et remou per dins i alhora et provoca un sentiment de ràbia al pensar que tot allò, tota aquella crueltat que s’hi cometia ho hem permès (i ho continuem permetent) la raça humana. És per això que m’enfadava, tot se’m regirava i no podia entendre el perquè hi havia visitants que es volien fer fotos amb els tancats plens de filferros punxencs als costat del mur del camp. Respecte, per favor.

Fent la visita em va venir a la ment un bon record de l’abril del 2013, “Gestohlene Kindheit”, una obra de teatre inspirada amb “El noi del pijama de ratlles” de John Boyne que vaig preparar amb nens i nenes de 10 i 11 anys a l’Aula de Teatre de Lleida. La sinopsi n’era aquesta:

Una filferrada separa els nens i nenes jueus d’un camp de concentració amb unes nenes alemanyes de ciutat. Gràcies al fum negre de les xemeneies d’ Auschwitz les nenes descobreixen la filferrada despertant la seva curiositat per saber quina vida s’hi amaga a l’altra banda.

Crec que és important parlar i treballar aquests temes de la nostra història amb els més petits. En el meu cas va ser un procés magnífic amb els nens i les nenes, coneixent entre tots el perquè d’aquells camps tot endinsant-nos en la vida d’aquells infants que malauradament van tenir una infància robada sent forçats en anar a aquests camps espantosos. Us deixo amb un recull d’imatges del que va ser aquell espectacle, un dels que en tinc més bon i emotiu record.

fotos: angopalleida

 

HUMAN

Fa uns mesos (a finals del 2016) vaig quedar tocat i meravellat alhora després de veure el llargmetratge documental “Human”  de Yann Arthus-Bertrand. En ell persones d’arreu del món ens parlen de la vida mateixa  des de la seva vessant més humana. Són ells i elles, persones de tot arreu qui ens parla de l’amor, la vida, la mort, la violència, la guerra, el treball…tot des de la sinceritat i honestedat més absoluta, en definitiva, tot des del cor.

Al sortir de la sala de cinema vaig notar com la necessitat de provar un “experiment” amb un dels grups de teatre que porto de 5è i 6è de primària de l’Aula de Teatre, els Yòricks. Preparar un espectacle a final de curs inspirats en aquesta idea: “Human”, per oferir la nostra visió més crítica i sincera sobre com veiem el comportament humà en el món on vivim.

Al llarg del procés vaig explicar per on caminava el documental, n’intentava treure l’essència i els explicava quines temàtiques tractava. No va ser fàcil arribar-hi però setmana rere setmana, assaig rere assaig, les seves propostes escèniques al voltant dels temes que escollien em semblaven formidables. En el nostre espectacle no explicaríem només una història sinó moltes amb la única intenció de reflexionar i provocar una reflexió. Hi ha tant que ens poden explicar els nostres infants!

I el vestuari?, em preguntaven. havia de ser especial fins que vam decidir que cadascú de nosaltres aniria vestit de blanc i hi dibuixaríem a sobre la nostre “línia de la vida”, la nostra trajectòria. La presentació a escena aniria acompanyada d’un vídeo amb retrats seus amb primers plans amb el seu rostre més amable i senzill, sense cap pretensió que la de mostrar-nos tal i com són, cap cara, cap ganyota.

En definitiva, molt reflexiu, molt íntim, molt humà. Un cop més  una bona lliçó que he après com a professor de teatre i (crec) també al emocionat públic que ho va veure. I jo em pregunto: no és això el teatre? No podem treballar també aquesta part amb els infants? La de treballar, treballar i treballar des de la veritat, imaginar, crear, assajar, escollir i posar-hi esforç, energia i sobretot sinceritat per defensar la nostra proposta que tant ens crèiem i que ahir els Yòricks van interpretar de forma extraordinària. Us he de confessar una cosa: a mi també em vau emocionar, a classe ja m’emocionàveu. Gràcies per aquesta experiència tant humana.

Pastorets fan figa

El passat 30 de gener el grup Lo Treato d’Alguaire va presentar “Els Pastorets fan figa”, una adaptació lliure que vaig escriure i dirigir a partir del clàssic de Lluís Millà. Durant dues hores el públic va poder gaudir d’aquesta adaptació que anava entre el clàssic i tocs més moderns com els dimonis vestits de motards entrant amb motos, l’àngel en patinet i una boda al so de Like a prayer. Tot , amb la fantàstica col·laboració posant les seves veus cantant en directe de la Coral Ginestell.

Moltes gràcies al grup de teatre i les cantants de la coral i la seva directora Anna Borrego per tot el vostre treball, dedicació i sobretot il·lusió per tirar endavant aquest projecte plegats. De ben segur que se’ns queda un bon record digne de ser repetit. Fins aviat.

El grup de teatre

Vídeo post funció realitzat per Marc Inglés

Fotos fetes per Jordi La-Rosa