Arxiu d'etiquetes: teatre

Gestohlene Kindheit

Fa una setmana vaig tenir l’oportunitat de visitar el camp de concentració de Sachsenhausen, proper a Berlin. Fins ara, n’havia sentit a parlar des de la distància al col·legi i l’institut, n’havia vist pel·lícules on en sortien o fullejat algun llibre però mai havia tingut l’oportunitat de trepitjar-ne cap. 

Visitar un camp de concentració (diferent al d’un d’extermini) et deixa amb una sensació estranya, et remou per dins i alhora et provoca un sentiment de ràbia al pensar que tot allò, tota aquella crueltat que s’hi cometia ho hem permès (i ho continuem permetent) la raça humana. És per això que m’enfadava, tot se’m regirava i no podia entendre el perquè hi havia visitants que es volien fer fotos amb els tancats plens de filferros punxencs als costat del mur del camp. Respecte, per favor.

Fent la visita em va venir a la ment un bon record de l’abril del 2013, “Gestohlene Kindheit”, una obra de teatre inspirada amb “El noi del pijama de ratlles” de John Boyne que vaig preparar amb nens i nenes de 10 i 11 anys a l’Aula de Teatre de Lleida. La sinopsi n’era aquesta:

Una filferrada separa els nens i nenes jueus d’un camp de concentració amb unes nenes alemanyes de ciutat. Gràcies al fum negre de les xemeneies d’ Auschwitz les nenes descobreixen la filferrada despertant la seva curiositat per saber quina vida s’hi amaga a l’altra banda.

Crec que és important parlar i treballar aquests temes de la nostra història amb els més petits. En el meu cas va ser un procés magnífic amb els nens i les nenes, coneixent entre tots el perquè d’aquells camps tot endinsant-nos en la vida d’aquells infants que malauradament van tenir una infància robada sent forçats en anar a aquests camps espantosos. Us deixo amb un recull d’imatges del que va ser aquell espectacle, un dels que en tinc més bon i emotiu record.

fotos: angopalleida

 

Anuncis

Pastorets fan figa

El passat 30 de gener el grup Lo Treato d’Alguaire va presentar “Els Pastorets fan figa”, una adaptació lliure que vaig escriure i dirigir a partir del clàssic de Lluís Millà. Durant dues hores el públic va poder gaudir d’aquesta adaptació que anava entre el clàssic i tocs més moderns com els dimonis vestits de motards entrant amb motos, l’àngel en patinet i una boda al so de Like a prayer. Tot , amb la fantàstica col·laboració posant les seves veus cantant en directe de la Coral Ginestell.

Moltes gràcies al grup de teatre i les cantants de la coral i la seva directora Anna Borrego per tot el vostre treball, dedicació i sobretot il·lusió per tirar endavant aquest projecte plegats. De ben segur que se’ns queda un bon record digne de ser repetit. Fins aviat.

El grup de teatre

Vídeo post funció realitzat per Marc Inglés

Fotos fetes per Jordi La-Rosa

Club Banyetes. El musical

Se’m fa realment difícil resumir en unes línies una experiència tan gratificant com la que ha estat ser dins del projecte de “Club Banyetes. El Musical”. Ha estat un any ple de gravacions, assajos, matins i tardes d’esbossos d’escenes, coreografies que costaven d’aprendre i sincronitzacions amb la pantalla. Me n’enduc tants bons records! Segurament la millor experiència professional que he tingut fins a dia d’avui.

Des del dia en què vaig rebre la trucada anunciant-me que faríem un musical del Club Banyetes vaig entrar en un somni que poc a poc s’anava fent realitat: actuar al Teatre de la Llotja de Lleida fent aquest espectacle seria meravellós. Això va ser a finals de l’estiu de l’any passat i a finals d’any ja ens començàvem a reunir amb els actors i actrius, directora escènica, coreògrafa, animadors, músic, productor i escenògraf per començar a provar cap a on caminaria aquest gran projecte que començàvem a tenir entre mans. A finals d’any els actors/actrius ja anàvem a l’estudi a enregistrar les rèpliques virtuals que estarien en els personatges de la pantalla. Quina gran troballa! Fer un musical on els personatges reals (nosaltres) compartíem escena amb el món de l’animació. Què gran veure que el personatge que tu interpretaries també estaria en pantalla! I com ho faríem per interactuar amb tots els altres? Aquest esdevenia el gran repte.

A partir d’aquí van començar a venir assajos per iniciar-nos en coreografies, castings, conèixer el fantàstic equip de ballarins/es i la presentació al mes d’abril que faríem el musical per aquest Nadal. D’aquells dies encara recordo els primers assajos d’algunes de les escenes i el que costava aprendre’ls la primera coreografia. Això sí, de ganes i interès en posàvem molt. Quina suor…

Fins a l’estiu teníem escenes tancades amb moviments escènics i no va ser fins a l’stage del mes de setembre al teatre de la Llotja que vam acabar de definir tot l’espectacle. Matins i tardes tancats per treballar-ho tot. Una gran planificació de la Maria i la Marta feia que no ens oblidéssim de res del que havíem de treballar. I quina feina vam fer! Dia rere dia anavem definint més les escenes i les coreografies que era la part que se’ns feia als actors més complicada anaven perfilant-se. Vam acabar l’stage fent pases generals davant del productor per tenir una primera imatge de cap a on tirava l’espectacle.

Fins al mes de desembre quan ens vam “tancar” de nou a la Llotja per fer els darrers assajos ens anàvem trobant per fer “repassos” d’escenes i coreografies. Finalment va arribar l’acte promocional al concert de Nadal del Club. Allà hi vam oferir un mix amb algunes de les cançons que ballàvem i va ser una primera prova amb públic que va funcionar molt bé fins que va arribar el dia 18 quan vam pre-estrenar el musical per algunes escoles de Lleida.

Encara recordo les llàgrimes d’emoció que gairebé s’escapavem dels meus ulls segons abans de sortir al rebre l’energia que els més de 800 alumnes ens transmetien des del pati de butaques.

Aquella va ser la gran prova de foc davant de públic. I va funcionar! Ens va encantar la gran resposta càlida que ens van transmetre aquells infants. Aquesta alegria i aquesta il·lusió ens van donar les darreres forces per establir alguns canvis en el musical i estar preparats per la gran estrena del dia 26, St. Esteve, i posteriors funcions del 28 i 29, cinc en total.

I quins dies els de les funcions! Arribar tres hores abans, començar a escalfar amb tot l’equip, compartir esmorzars, dinars i fins i tot sopars! Aquelles hores abans de  cada funció eren clau:

estar junts, notar l’energia de tot el grup (la força del grup!), escalfar cos i veu, maquillar-nos, vestir-nos i, per últim, concentrar-nos i fer pinya per desitjar-nos una molt bona funció.

I crec que, sincerament, ho hem aconseguit. Hem aconseguit fer somriure i passar una molt bona estona a més de 4000 persones, molts d’elles nens i nenes amb unes cares d’il·lusió impressionat que després de cada funció ens transmetien .

Dels moments durant l’espectacle en recordo els savis consells de la Maria, les enormes ganes de sortir a escena, de ballar les coreos que no em tocàvem i aplaudir amb el públic quan ho feia des de darrera la pantalla, de col·lar algun gest o frase del vocabulari propi de l’equip…i de les notes de com havia anat cada pase.

Ahir va acabar “Club Banyetes. El Musical”, un gran projecte amb voluntat de continuar caminant endavant que m’ha ensenyat moltíssim d’un gran equip humà. Tot plegat és com si finalment m’adonés que tot això ha estat un somni que poc a poc en un any s’ha acabat fent realitat. Gràcies a tot l’equip: Maria, Marta, Anna, Júlia, Iona, David, Sandra, Maria, Carles, Xavi, Sandra, Iria, Mariona, Susana, Jordi, Marc, Josep M., Xavi, Sergio i Jesús i Pepe per confiar-hi. De cadascun de vosaltres me n’emporto tantes coses! Fins molt aviat que això tornarà a estar…pah estrená!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aguanta l’espelma…

Ja està! Per fi hem estrenat amb la Maria “Aprenent de fantasma” després de dies i dies rumiant-la i assajant-la preocupats perquè no hi faltés res de res. Aquesta obra va néixer l’any passat en el marc del saló del llibre de Mollerussa i després d’haver tingut molt bona resposta ens vam animar per presentar-la a les escoles de Lleida. I és el que hem fet avui. Actuar a la primera escola davant un grup de nens, nenes i mestres intrigats per les aventures del Ron i la Dalla, uns rondinaries que expliquen contes.

Després de l’actuació d’avui podem afirmar que estem contents de com ha anat. Els nens i les nenes creiem que s’ho han passat d’allò més bé i han gaudit del conte on expliquem de forma teatralitzada les aventures d’una nena que passa nit al bosc d’un fantasma, aquest la vol espantar però no ho aconsegueix perquè no fa por; gràcies a aquesta nena aconseguirà ser un fantasma de veritat.

De fet, fa temps que penso que el públic infantil és el més sincer que hi ha i el que et mostra en forma d’un somriure o d’un aplaudiment si el que està veient li agrada o no.

És davant d’aquest públic on un veu si el que els està explicant els interessa o no els fa prestar atenció. Ells són la millor escola i els que et faran modificar o no el teu espectacle. Endavant amb el fantasma i que…com diu la cançó…continuï aguantant l’espelma durant molts dies!

Per saber les properes actuacions podeu consultar: http://www.jordivillacampa.net/agenda.html

Restes de galeta i maquillatge

Aquesta setmana hem estat fent les presentacions d’obres de teatre finals dels nens i nenes de l’Aula de Teatre de Lleida.

Fa poc menys d’un any vaig escriure aquestes línies que m’agradaria compartir amb vosaltres.

Restes de galeta i maquillatge

Un nen amb trossets de galeta encara per les galtes espera impacient que el maquillin. En un tres i no res li han posat el vestuari, que de principi semblava que li anava gran però amb dos doblecs i quatre imperdibles ja li va com anell al dit.

Avui és el gran dia per aquest nen que ha anat venint a l’Aula setmana rere setmana per assajar una obra que primer no entenia gaire i poc a poc anava descobrint. Avui sortirà a escena i es convertirà en aquell personatge somniat.

Els nervis comencen a estar presents ja que el moment de l’actuació s’apropa i tot ha d’estar llest pel gran moment. “Me’n  recordaré de tot?”, pensa el nen mentre acaba de repassar els fulls del text de l’obra. “Sortirà tot bé?”, pensa el professor. Segur que sí, el treball ha estat intens i productiu després d’haver-hi dies de tot, dies bons i dies que potser pel temps o d’altres  factors, la classe estava més moguda que mai.

Ja està tot llest. Tothom està maquillat, vestit i pentinat, amb el text après, repassat i les escenes clares uns més que altres.
El professor confia en els seus alumnes i els alumnes en el seu professor. “Passeu-vos-ho molt bé i gaudiu del moment, si així ho feu sortirà molt bé”, els hi comenta el professor minuts abans de dirigir-se el grup a l’escenari.

Ja hem arribat a l’escenari i ens trobem a cametes, aquelles cortines negres que a classe eren imaginàries on està la pissarra i la paret de ratlles i ara s’han convertit en reals. Hi hem arribat en fila, un per un, passant pel vestuari de baix de l’Aula, un lloc màgic on s’hi barregen mòduls, vestuaris amb història i estris diversos que queden per allà després que altres alumnes hagin utilitzat.

Des de cametes el nen observa l’espai i comenta nerviós si falta gaire per sortir. “Quan s’apaguin les llums”, respon el professor mentre s’assegura que mòduls, escenografia i resta d’attrezzo quedin preparats tal i com ho havia pensat el professor del nen que ara li toca actuar.

Només falta una cosa, unes paraules màgiques  i enèrgiques com les que dirà el nen després quan actuï. És aquell ritual de grup per abans de començar, així que ens reunim tots i diem un “molta merda!”. I quan tot just s’acaba de pronunciar l’última a s’apaguen les llums de sala i s’obre el teló, comença l’espectacle!

El nen està preparat a l’esquerra de l’escenari inquiet per sortir. Els professors, per la seua banda, l’ajuden i guien per si
no es recorda d’alguna cosa seguint les indicacions que escolten per l’Intercom. “Que entrin!, espenteja’ls!, que parlin més fort!, més endavant!, ho estan fent molt bé!”, són algunes de les paraules més pronunciades des de cametes.

La funció ha acabat i el públic abundant entre pares, família, amics i altres companys de l’Aula els han aplaudit tan que fan que
aquell nen, que abans tenia restes de galeta per les galtes i ara tan sols li queda alguna resta de maquillatge, torni a casa amb el millors dels somriures i un enorme desig per tornar a fer teatre l’any vinent.

Gràcies per tot,

Jordi

curs 2009.2010

Fer teatre

Ara fa 11 dies vaig tornar a experimentar una sensació que feia dos anys que no havia pogut experimentar: la de fer teatre. A l'octubre vaig tornar a l'Aula per a fer un taller d'interpretació on cada divendres ens trobaríem un grup de gent amant del teatre per assajar el que arribaria a ser El somni d'una nit d'estiu.

 Recordo el primer dia quan vaig incorporar-me al grup. Ells ja es coneixien, portaven dos sessions i jo encara no n'estava gaire convençut; això d'incorporar-me a grups que ja han començat sempre m'ha fet cosa. Però setmana rera setmana ens anavem coneixent més i poc a poc anavem treballant el nostre personatge, Lisandre en el meu cas.

He de reconèixer que el dia que se'm va donar el paper no me'l vaig agafar amb moltes ganes. De fet, volia fer de qualsevol menys d'enamorat però el fet de només ser dos nois al grup així ho va decidir. I feta ja l'obra i recordant tots els assajos he d'agraïr a la directora que se'm donés aquest paper.

He de dir que he après molt en aquest taller i en tots els que he anat fent. I amb el que realment em quedo és amb la sensació de fer teatre. Aquella que no té paraules per ser explicada però que t'omple tan quan falten pocs minuts per alçar-se el teló (encara que no en tinguis com era el cas) i començar una obra que t'estimes tan i tan. Una obra on aniràs entrant i sortint i passant el que ha de ser una molt bona estona amb el públic, pel públic i, no ho oblidem, per tu. Si un no fa teatre per disfrutar i ho disfruta de veritat el públic crec que tampoc ho farà.

[@more@]